Una dona jove a la que diagnostiquen un càncer terminal, decideix no contar-li a ningú la seva malaltia i aprofitar el temps que li queda per fer petites cosses que no s’hages plantejat mai sense la premora de la mort. També intenta deixar el futur dels seus estimats (home, pares, fills…)preparat per seguir sense la seva presencia.

Quan vaig veure la pel.licula per primer cop em va agradar molt, estava completament d’acord en la manera de veure la mort de la protagonista, però a mida que ha passat el temps he anat canviant, crec que si de veritat estesi’m preparats per la mort no ens faria por, ni morir, ni que els nostre sers estimats estesin amb nosaltres en els moments mes durs cap a la mort. Si som verdaderament madurs em de saber ajudar i afrontar el patiment de qualsevol persona, estar al seu costat i per tant també ho ha de saber fer aquella persona envers de nosaltres. En qüestions de sentiments no se sap mai que es mes egoista, ni que es mes difícil per ningú, cadascun viu els sentiments de manera diferent, hi ha gent que es dura, gent que s’enfonsa, gent que s’amaga, gent que fuig…

La veritat, jo no se que faria, fins que no et trobes no ho pots saber, però tinc el sensació de que els meus fills voldrien preparar-se per dir-me adéu i a mi m’agradiria explicar-los que la vida segueix i que el mon no s’acaba amb mi, m’agradaria ser forta per ensenyar-los a ser feliços i