A partir de l’origen de la humanitat, coincidint amb l’inici de la història dels homes, hi trobem el començament de la història de l’art. L’art és una funció de l’home, i que a través de les civilitzacions l’hi ha servit per mostrar les seves idees, pors, i sentiments, i per reflectir la seva interpretació particular de la natura. Essencialment totes les civilitzacions desaparegudes o existents, tenen una vessant vinculada a l’art, que ens ajuda a entendre-les millor, a través de la manifestació en diferents suports de l’art. L’aparició de l’art i la bellesa, al costat de l’ètica i la moral, han esdevingut gràcies a la destresa de crear que té l’home, oposadament als animals, al desig de trobar la causa, la ciència que orienta els seus actes i crear amb un cert criteri de bellesa. Això acompanyat del sentiment de perfecció, la intenció de millorar el món i de millorar-se a si mateix, característiques que li són connaturals. L’engranatge de l’art a l’home es pot simplificar en una frase, l’art és solidari a l’home. Així mateix, el tractament de la història de l’art va unit inapel·lablement a la història de l’home, malgrat tot no s’ha de caure en el parany d’arribar a barrejar l’art i la història. L’art i la seva història, poden esdevenir marcats per les diverses situacions socials, històriques i geogràfiques, però no es pot deduir o interpretar l’art únicament a través d’aquestes. És impossible entendre l’art únicament a través dels elements que l’envolten, encara que l’art en certa manera sigui un reflex social de l’home que el crea. És a dir, l’art podria esdevenir totalment diferent en dues civilitzacions que haguessin passat per condicions i moments històrics molt similars. D’aquesta manera, l’art de cada punt històric, sembla ser actitud d’un creador o creadors dins d’una societat determinada, que rep influx de la història, de la societat on viuen i de determinants factors de la seva vida personal. Conseqüentment es pot sostenir que la història té una